Res no és mesquí

Res no és mesquí,
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clo
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseït

NO i just don't wanna

Perquè encara em perseguirà massa temps, perquè no em suposa cap remordiment, ni cap tristor, ni cap enyorança, estic feliç d'haverme desfet de l'horrible dependència emocional, del que creia amor i del que havia arribat a fer per aquesta. Per sort a tothom no li passa el mateix, però és un crim fer les coses en nom de l'amor, i és un crim no treure's la bena per comoditat.L'amor existeix, però lliure. Quan hem d'aguantar massa és il·lusori, i de lluny, més quimèric encara. Però fins que hom no xoca amb la paret, és inútil tota paraula aliena.
I em vull recordar que I'm a girl with a lot on her plate!

Sia "The Girl You Lost to Cocaine" - More amazing videos are a click away

Tot té el seu moment

I el seu perquè.I a vegades és insofrible

En especial, res

Res en especial. Ja tinc les famoses fotos, falta ara fer-hi alguna cosa. Per una altra banda segueixo treballant en les meves reflexions, que trobo que cada dia es consoliden, i que això m'ajudarà d'una forma o altra a "seguir". No em pensava mai que fos així.

Moments

Odio el moment en què se sent girar la clau de la porta de fora i fan baixar la persiana metàl·lica amb el motoret.

No sé lluitar contra l'amor

Afortunats els que són correspostos en l'amor, perquè sino es fan mal i no poden valorar coses tan importants com l'amor que es dóna a un amic. També diuen que un home i una dona mai no poden ser amics, que si ho són és perquè un dels dos, o els dos voldrien alguna cosa més enllà. Discrepo, o almenys no sempre.
Però també sé que costa dir-ho, i costa que el sentiment es transformi una altra vegada,si és que s'aconsegueix. L'amistat és un enamorament frustrat?
Però hi ha tants matisos!I és dur dir-ho
hi ha amics que es descobreixen, altres que ho deixen de ser, els altres que viuen en incertesa constant...i a mi m'entra una suor freda i una espècie de recança quan veig que algú creua el llindar, i sé que li he de dir Per què t'enamores de mi?jo vull ser amiga teva, i ja estic enamorada d'algú altre que em rebolica els sentits i el cor...I podria ser una reina, i deixar-me portar en safata, i tenir amants, però no en sé!Llàstima

me cago en el amor.. i que meravellós és
Un altre dia més d'amor

Plou

Llueve,
detrás de los cristales, llueve y llueve
sobre los chopos medio deshojados,
sobre los pardos tejados,
sobre los campos, llueve. (...)
(...)Te podría contar
que esta quemándose mi último leño en el hogar,
que soy muy pobre hoy,
que por una sonrisa doy
todo lo que soy,
porque estoy solo
y tengo miedo. Serrat

Però també puc contar que casi no recordava el plaer de passejar sota la pluja, el que no recordo és si ho he fet mai despullada.

Avui ha naixut la Candela... Tinc ganes de veure-la i agafar-la.

Per la Candela, per la Júlia del Goytisolo, pel meu Petit Príncep

Els grans de sorra

Per què ens és necessari relativitzar-ho tot? Se sol pensar que ningú no trobaria a faltar un granet de sorra en un desert. No un granet com aquell, però sí un d'aquells altres. I quin és quin?
Tot canviaria sense quin sigui que fos. i tot canviaria sense mi, sense tu ,sense ells ,i sense tota la conjugació.
A vegades penso que si fos un bacteri microbi unicel·lular micròtic em podria permetre el luxe de dir que un gra d'arena és una muntanya, i a vegades em sento així de petita. O això o començar a pensar en ser de la cofraria de les drama-queens! He caigut en aquell blog per casualitat i m'he fet un fart de riure.
Però deixant de banda els acudits, la gent també té dret a tenir sentiments, i desdramtatitzar-los del tot no és també una forma de deshumanitzar-nos? No podem admetre que som febles, que ens podem sentir impotents, que hi ha coses que ens dolen, que teníem una idea allunyada d'algo, que esperàvem que passés quelcom, que ignoràvem noséquè...tenim dret a plorar, a sentir, a cridar i a maleir si es donés el cas! i qui diu que fem un món de res? és que cadascú no es fa el món del que vol?
Parafrasejant a Shakespeare.. "si nos pincháis, no sangramos?.."


be my wonderwall, baby