Afortunats els que són correspostos en l'amor, perquè sino es fan mal i no poden valorar coses tan importants com l'amor que es dóna a un amic. També diuen que un home i una dona mai no poden ser amics, que si ho són és perquè un dels dos, o els dos voldrien alguna cosa més enllà. Discrepo, o almenys no sempre.
Però també sé que costa dir-ho, i costa que el sentiment es transformi una altra vegada,si és que s'aconsegueix. L'amistat és un enamorament frustrat?
Però hi ha tants matisos!I és dur dir-ho
hi ha amics que es descobreixen, altres que ho deixen de ser, els altres que viuen en incertesa constant...i a mi m'entra una suor freda i una espècie de recança quan veig que algú creua el llindar, i sé que li he de dir Per què t'enamores de mi?jo vull ser amiga teva, i ja estic enamorada d'algú altre que em rebolica els sentits i el cor...I podria ser una reina, i deixar-me portar en safata, i tenir amants, però no en sé!Llàstima
me cago en el amor.. i que meravellós és
Un altre dia més d'amor
dimarts, 3 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
ostia que bona la cançó!
ResponEliminajo tambe discrepo, i discrepo basicament de la majoria de coses que es diuen en general, perque penso que de limits ens tornem limitats. Es pot ser amics sent homes, dones, gossos, inclús hi ha gent que son amics de botelles plenes.
L amistat segons la veig jo no es un enamorament frustrat, la veig com un enteniment, mutuo. Com una part racional.