Ahir feia un dia de primavera, però aquest matí mentre sonaven les 09:00 me n'he adonat que encara érem hivern. A aquesta hora, els meus ulls s'han enlairat per sobre els teulats per trobar una xemeneia escopint fum a la boira tènue, i al costat de tot això, una Lluna encara llevada, rodona, plena s'ho mirava de ben a prop. Llàstima de foto. Em proposo endur-me una o altra càmara a sobre amb mi.
Per a mi cap hivern havia estat tan letàrgic com aquest. Des de que recordo, sempre tinc la impressió de fred, de recolliment, d'atansar-me tan aprop com podia a l'estufa de llenya econòmica fins que em cremava. Del pa torrat i el formatge desfet i les peles de cítrics a sobre com feien olor. Del fum i les brases, de la cuina tan deliciosa feta al foc. De la roba assecant-se treient vapor, tot es feia junt. Després, al carrer no en teníem mai de fred perquè jugàvem i corríem fins l'hora de sopar. Recordo dos freds més, l'un de més joveneta, fumant al carrer, somiant poesies; l'altre més jove que ara, amb fred trist que mai no marxava, ja em podia posar les fundes que vulgués que es resistia a anar-se'n. I a Barcelona? No en feia de fred, perquè el nen i jo sortíem també fins l'hora de sopar, ell tapadet, jo amb jaqueta de punt, carret amunt, carrer avall.
Però ara que el nen és una mica més gran i té més mocs i més mobilitat, aquest hivern no em deixa sortir, i semblem óssos cavernaris fent vida dins la cova plena d'aire viciat, esperant que un bri d'herba ens anunciï la nostra eixida.
Stand by me, I'm also playing for change! però els deixo cantar a ells
Per a mi cap hivern havia estat tan letàrgic com aquest. Des de que recordo, sempre tinc la impressió de fred, de recolliment, d'atansar-me tan aprop com podia a l'estufa de llenya econòmica fins que em cremava. Del pa torrat i el formatge desfet i les peles de cítrics a sobre com feien olor. Del fum i les brases, de la cuina tan deliciosa feta al foc. De la roba assecant-se treient vapor, tot es feia junt. Després, al carrer no en teníem mai de fred perquè jugàvem i corríem fins l'hora de sopar. Recordo dos freds més, l'un de més joveneta, fumant al carrer, somiant poesies; l'altre més jove que ara, amb fred trist que mai no marxava, ja em podia posar les fundes que vulgués que es resistia a anar-se'n. I a Barcelona? No en feia de fred, perquè el nen i jo sortíem també fins l'hora de sopar, ell tapadet, jo amb jaqueta de punt, carret amunt, carrer avall.
Però ara que el nen és una mica més gran i té més mocs i més mobilitat, aquest hivern no em deixa sortir, i semblem óssos cavernaris fent vida dins la cova plena d'aire viciat, esperant que un bri d'herba ens anunciï la nostra eixida.
Stand by me, I'm also playing for change! però els deixo cantar a ells
Ui jo tambe en conec de freds daguestos, sisi, i de trunfes a la brasa embolicades amb paper de plata, i moniatos i castanyes, sisi. I lo millor es que tb se que es aixo d´hivernar, devegades no es pas que convingui, encara que d´altres pot estar be. o no?
ResponEliminaQuan es té ganes d'hivernar no té preu quedar-se arrupidet mirant-ho tot explicant coses,es fa pinya. L'hivern serveix per a tot això. Però a vegades quan l'hivernació t'agafa desprevingut en un lloc que no és l'indicat més aviat et falta l'aire i l'olor dels cirerers ¡i de les magnòlies!
ResponEliminaVull dir, que totalment d'acord amb tu, però seeempre he de dir algo :P
ResponEliminaGràcies per llegir-me